Recomanació
d’un llibre de Sebastià Sorribes per llegir-lo a casa, “El viatge al país dels
Lacets”.
Aquesta
és l’aventura d’uns nois i noies primitius i la seva creativitat per sobreviure
en un món tan hostil i primitiu.
Us imagineu la selva que hi devia haver en el mesolític
on ara hi ha el Passeig de Gràcia de Barcelona? I la tartera que calia grimpar
per arribar al peu de la talaia del Tibidabo? Aquesta és, doncs, la situació en
emprendre aquest viatge al país dels lacets. La Bora, en Piru i els seus amics
són els protagonistes de l'aventura dels més primitius nois i noies
barcelonins, molt abans que els laietans entrin a les pàgines de la prehistòria
de la ciutat.
Una imatge de la portada del llibre, es pot suggerir abans de veure la
portada, com se la imaginen els nens, i després veure qui l’ha encertat:
Dimarts
Comentar el següent poema
de Salvador Espriu “Les roses recordades”.
LES ROSES RECORDADES
Recordes com
ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.
Salvador
Espriu: “Les ombres, el riu, el somni perdut”, d’El Caminant i el Mur (1954)
Dimecres
Visualitzar
la següent imatge del pintor Joan Miró, un dels més creatius i abstractes i
pensar què suggereix a cada nen.
Dijous
Escoltar la cançó de la banda sonora de “Gladiator”, en
concret la cançó “Now we are free” i pensar què els suggereix independent de les
imatges que vegin. On ens hem imaginat què érem o en quina situació ens trobem.
Divendres
Veure aquesta pintura de Dalí, un altre dels artistes catalans
més creatius i pensar què els suggereix.
Comentar la següent frase relacionada amb el valor de la
senzillesa:
“El més ric és aquell que disfruta de tot el que té, no
el que ho té tot”.
Dimarts
Escoltar l’audició del canon de Pachelbel i preguntar als
nens i nenes què els suggereix.
Pachelbel-Canon in D major. Best version 6,16
Dimecres
Explicar als nens i nenes un conte amb un missatge
amagat.
“La cotorra xerraire”.
La Cotorreta parlava tant
que feia agafar mal de cap a tothom. Sempre estava parlant dels seus problemes
i d’ella mateixa. Els altres habitants de la zona van reunir-se per pensar què
podien fer per alliberar-se d’aquell turment.
I fou la senyora Zebra qui
va tenir la millor idea: van regalar un mirall a la Cotorreta, i des
d’aleshores no para de parlar amb ella mateixa sobre els seus problemes”.
“ Sigues senzill i pregunta
pels problemes dels altres, no parlis sempre de tú mateix, si ho fas la gent et
pot avorrir”.
Dijous
Comentar amb la classe què
els suggereix la imatge de la noia amb dues cares. Senzillesa, hipocresia, dues
cares....
Una
papallona va caure en una bassa amb risc d’ofegar-se. Un talp que era a la vora
va començar a cridar i demanar ajuda a una elegant llebre que passava per allà.
-Em sap
greu, no puc ajudar- va dir ella-. Si em poso a la bassa m’embrutaré.
Després
va passar un altra llebre, més aviat lletja i ossuda, que sí que va fer cas al talp i va ajudar la papallona
sense que el preocupés haver de posar-se a la bassa.
El seu
gest va convertir-la en la més bonica...de cor de totes les llebres d’aquell
bosc.
“No
siguis presumit i sigues generós amb els teus amics quan et necessiten”.
Dimarts
Visualitza el següent video
sobre el valors que s’han de tenir per ser voluntari.
Dimecres
Avui us recomanarem un
llibre per llegir-lo ja què parla de la generositat d’una colla de nens i nenes
amics davant la malaltia d’un dels seus companys. Aquest llibre és “El zoo d’en
Pitus”.
El llibre tracta d'uns
nens que volen ajudar a un dels seus amics que està malalt del cor i es diu
Pitus. Volen fer un zoo per ajudar-lo i guanyar
diners per poder anar a un metge molt famós de Suïssa. Al final ho
aconsegueixen i en Pitus torna sa i estalvi.
Aquí tenim una imatge sobre el llibre de l’autor Sebastià
Sorribas:
Dijous
Comentar la següent imatge dels dos nens petits
compartint un iogurt:
Divendres
Comentar la següent frase amb els companys i companyes
sobre la generositat:
“La generositat no és compartir amb un pidolaire un tros
de pa que t’ha sobrat, sinó en compartir-lo quan tens tanta gana com ell”.
El
mico, assegut en un pupitre, mira al voltant i es fixa en el seu company, un
elefant enorme.
Es
pregunta com s’ho farà per recollir el llapis amb aquelles potes tan grosses.
Però
quan el mestre els diu que escriguin el seu nom en un full, l’elefant ho fa
agafant el llapis amb la trompa. I el mico creia que ell era més hàbil que el
seu company! Però si escriu pitjor que ell!.
“Les
aparences enganyen”
Dimarts
Visualitzar
el vídeo sobre un jugador de bàsquet amb trets autistes, encarregat del
material del seu equip de l’institut i el seu debut com a jugador:
Dimecres
Llegir
i comentar la següent història.
“Els
dos crancs”.
Un cranc gros i vell i un altre de més petit i
jove sortien sovint junts a passejar.
Anaven per la platja despertant l’admiració de
tothom.
Però un dia, el vell va veure que el seu company
caminava de costat. Quina vergonya anar amb aquest tanoca!
-Perquè no camines com tots els crancs, babau!-
va increpar-lo.
Però l’altre no va dir res, i va limitar-se a
somriure intel·ligentment, però no sabia que el seu amic, sense adonar-se’n,
també caminava de costat.....com tots els crancs!!
“No convé criticar els defectes dels altres,
perquè segurament també els tenim nosaltres”.
Dijous.
Imatge
sobre els prejudicis:
Divendres.
Comentar
el conte i trobar el missatge amagat:
“Els
llençols bruts dels veïns”
Com
cada matí, la Pepa i en Joan es lleven i en obrir la finestra del dormitori
veuen els llençols bruts dels veïns del davant. La Pepa comenta:
-Mira
què són bruts i deixats els veïns del costat, darrerament sempre tenen els
llençols bruts.
Uns
dies més tard en llevar-se veuen que els llençols dels veïns són d’un blanc
radiant.
-Avui
els veïns han fet bugada, tenen els llençols nets.
El
seu marit se la mira i respon, me n’he adonat què els bruts i deixats potser no
són els veïns, els seus llençols sempre han estat blancs. Som nosaltres que
teníem els vidres bruts.
Explicar el mite del rei Mides en castellà i parlar sobre el
què us suggereix.
Érase una vez un rey muy
rico cuyo nombre era Midas. Tenía más oro que nadie en todo el mundo, pero a
pesar de eso no le parecía suficiente. Nunca se alegraba tanto como cuando
obtenía más oro para sumar en sus arcas. Lo almacenaba en las grandes bóvedas
subterráneas de su palacio, y pasaba muchas horas del día contándolo una y otra
vez.
Midas tenía una hija llamada Caléndula. La amaba con devoción, y decía:
"Será la princesa más rica del mundo". Pero la pequeña Caléndula no
daba importancia a su fortuna. Amaba su jardín, sus flores y el brillo del sol
más que todas las riquezas de su padre. Era una niña muy solitaria, pues su
padre siempre estaba buscando nuevas maneras de conseguir oro, y contando el
que tenía, así que rara vez le contaba cuentos o salía a pasear con ella, como
deberían hacer todos los padres.
Un día el rey Midas estaba en su sala del tesoro. Había echado la llave a las
gruesas puertas y había abierto sus grandes cofres de oro. Lo apilaba sobre
mesa y lo tocaba con adoración. Lo dejaba escurrir entre los dedos y sonreía al
oír el tintineo, como si fuera una dulce música. De pronto una sombra cayó
sobre la pila del oro. Al volverse, el rey vio a un sonriente desconocido de
reluciente atuendo blanco. Midas se sobresaltó. ¡Estaba seguro de haber
atrancado la puerta! ¡Su tesoro no estaba seguro! Pero el desconocido se
limitaba a sonreír.
- Tienes mucho oro, rey Midas -dijo. "Sí -respondió el rey-, pero es muy
poco comparado con todo el oro que hay en el mundo." "¿Qué? ¿No estás
satisfecho?" -preguntó el desconocido. "¿Satisfecho? -exclamó el
rey-. Claro que no. Paso muchas noches en vela planeando nuevos modos de
obtener más oro. Ojalá todo lo que tocara se transformara en oro."
"¿De veras deseas eso, rey Midas?". "Claro que sí. Nada me haría
más feliz." "Entonces se cumplirá tu deseo. Mañana por la mañana,
cuando los primeros rayos del sol entren por tu ventana, tendrás el toque de
oro."
Apenas hubo dicho estas palabras, el desconocido desapareció. El rey Midas se
frotó los ojos. "Debo haber soñado -se dijo- , pero qué feliz sería si eso
fuera cierto". A la mañana siguiente el rey Midas despertó cuando las
primeras luces aclararon el cielo. Extendió la mano y tocó las mantas. Nada
sucedió. "Sabía que no podía ser cierto", suspiró. En ese momento los
primeros rayos del sol entraron por la ventana. Las mantas donde el rey Midas
apoyaba la mano se convirtieron en oro puro. "¡Es verdad! -exclamó con
regocijo-. ¡Es verdad!".
Se levantó y corrió por la habitación tocando todo. Su bata, sus pantuflas, los
muebles, todo se convirtió en oro. Miró por la ventana, hacia el jardín de
Caléndula. "Le daré una grata sorpresa", pensó. Bajó al jardín,
tocando todas las flores de Caléndula y transformándolas en oro. "Ella
estará muy complacida", se dijo.
Regresó a su habitación para esperar el desayuno, y recogió el libro que leía
la noche anterior, pero en cuanto lo tocó se convirtió en oro macizo.
"Ahora no puedo leer -dijo-, pero desde luego es mucho mejor que sea de
oro". Un criado entró con el desayuno del rey. "Qué bien luce -dijo-.
Ante todo quiero ese melocotón rojo y maduro." Tomó el melocotón con la
mano, pero antes que pudiera saborearlo se había convertido en una pepita de
oro. El rey Midas lo dejó en la bandeja. "Es precioso, pero no puedo
comerlo", se lamentó. Levantó un panecillo, pero también se convirtió en
oro.
En ese momento se abrió la puerta y entró la pequeña Caléndula. Sollozaba
amargamente, y traía en la mano una de sus rosas." ¿Qué sucede,
hijita?", preguntó el rey. "¡Oh, padre! ¡Mira lo que ha pasado con
mis rosas! ¡Están feas y rígidas!". "Pues son rosas de oro, niña. ¿No
te parecen más bellas que antes?". "No -gimió la niña-, no tienen ese
dulce olor. No crecerán más. Me gustan las rosas vivas". "No importa
-dijo el rey-, ahora toma tu desayuno". Pero Caléndula notó que su padre no
comía y que estaba muy triste. "¿Qué sucede, querido padre?",
preguntó, acercándose. Le echó los brazos al cuello y él la besó, pero de
pronto el rey gritó de espanto y angustia. En cuanto la tocó, el adorable
rostro de Caléndula se convirtió en oro reluciente. Sus ojos no veían, sus
labios no podían besarlo, sus bracitos no podían estrecharlo. Ya no era una
hija risueña y cariñosa, sino una pequeña estatua de oro. El rey Midas agachó
la cabeza, rompiendo a llorar. "¿Eres feliz, rey Midas?", dijo una
voz. Al volverse, Midas vio al desconocido. "¡Feliz! ¿Cómo puedes
preguntármelo? ¡Soy el hombre más desdichado de este mundo!", dijo el rey.
"Tienes el toque de oro -replicó el desconocido-. ¿No es
suficiente?". El rey Midas no alzó la cabeza ni respondió. "¿Qué
prefieres, comida y un vaso de agua fría o estas pepitas de oro?". El rey
Midas no pudo responder. "¿Qué prefieres, oh rey, esa pequeña estatua de
oro, o una niña vivaracha y cariñosa?". "Oh, devuélveme a mi pequeña
Caléndula y te daré todo el oro que tengo -dijo el rey-. He perdido todo lo que
tenía de valioso." "Eres más sabio que ayer, rey Midas -dijo el
desconocido-. Zambúllete en el río que corre al pie de tu jardín, luego recoge
un poco de agua y arrójala sobre aquello que quieras volver a su antigua forma.
El rey Midas se levantó y corrió al río. Se zambulló, llenó una jarra de agua y
regresó deprisa al palacio. Roció con agua a Caléndula, y devolvió el color a
sus mejillas. La niña abrió los ojos azules. Con un grito de alegría, el rey
Midas la tomó en sus brazos. Nunca más el rey Midas se interesó en otro oro que
no fuera el oro de la luz del sol, o el oro del cabello de la pequeña
Caléndula.
