Dilluns
Comentar
la següent frase.
“Si
fem el bé per interès, serem astuts, però mai bons.”
Dimarts
Comentar
la imatge que hi ha a continuació:
Dimecres
Comentar
el text:
A l’escola ens coneixem tots; mestres, alumnes i personal de servei no som desconeguts. I no costa res saludar quan ens veiem al començament o al final del matí o de la tarda. No costa res, i és un detall d’amabilitat, de bon tracte. El que a vegades costa una mica més és fer servir paraules amables amb els altres, però s’ha de fer un esforç, encara que a vegades costi: a tothom ens agrada que ens tractin o que ens diguin paraules amb amabilitat. Saludar i usar paraules amables són senyals de “tractar bé a tothom”. “No hi ha res que animi i ajudi tant els altres com un tracte amable i ple d’amor”. La bona convivència en un grup depèn en gran part d’aquests senzills comportaments.
Dijous
Comentar amb els nens/es de la classe el següent anunci
de la “Uefa Champions League” sobre el respecte i l’amabilitat referida en aquest
cas al món de l’esport i el món del futbol.
Uefa respect commercial for Euro 2012 0,31
Divendres
Explicar el
següent conte sobre l’amabilitat amb la gent gran:
Temps
era temps, hi havia un noi al que li deien Xavier que vivia a la Serra de
marina, al Mas de Can Donadéu.
Amb
ell vivien els seus avis materns en Pepet i na Blanqueta, pagesos i mestres de
fer vi; els seus pares en Farriol i na Quimeta; i la seva germana petita
Violant.
Era
un jove que s’amargava la vida, pensant que podia haver nascut ric i a la
ciutat Comtal, entre els palauets i gent de bé… Però la realitat era una altra,
era fill de pagesos i no tenia més que la seva humil família a l’hora dels
àpats. A en Xavier no li agradava gens compartir taula amb els seus avis, que
eren grans i de tant en tant deien bestieses típiques de la seva edat:
”Xavier, no t’has buscat una dona amb vint anys, i aviat et faràs vell i
rondinaire… No et voldrà pas ningú”.
Ell
sempre responia: “deixa’m estar vell pesat, i vés a pastar fang amb les teves
espigues de blat, a treballar, a veure si un dia et quedes allà mig mort i
deixes de tocar els nassos…” La seva família, estava patint perquè si el
noi no volia aprendre dels seus avis… Que en faria amb els seus pares quan
fóssin grans? El noi, no volia treballar, es passava el dia baixant al
riu a tirar pedres a les ovelles que pasturaven tranquil·les, o a fer qualsevol
cosa que no fos cavar la terra.
Un
dia la seva àvia Blanqueta, caigué malalta al llit i dies després va morir.
Can Donadéu, va perdre tota aquella essència de família i l’avi i el pare
van fugir muntanyes enllà amb l’arribada de la guerra. Els soldats van arribar
al mas, i van començar a interrogar a la família Monràs per esbrinar quina postura
tenien davant el conflicte polític. Van haver d’hostatjar-los cinc dies, i en
tant poc de temps, els militars van adonar-se’n que en Xavi no s’estimava la
seva família, que no s’estimava ningú…
-”Tu,
jove! Apropa’t!”
-”Em
diu a mi senyor?”
“Si,
tu vindràs amb nosaltres cap a Madrid i després al port de Cadis, des d’allà
te’n aniràs a fer les Amèriques i a treballar de soldat amb nosaltres. La teva
família era revolucionària però es mereixien un respecte i tu no el vas tenir,
aquest serà el teu càstig. ”
-”Però
jo… senyor, no vull deixar la meva
família”.
-”Massa
tard noi, vens a Madrid i després a Sevilla, ara te’n adonaràs del error que
has comès tractant així a la teva família ”.
Mare
i germana, començaren a plorar i a demanar que no se l’enduguessin
al nou Món i que el deixessin a Catalunya.
Cosa
que no fou possible… El noi ja era a bord de la nau, el vaixell marxava de la
península i deixava tot el que ell es pensava que no estimava. Va rebre
nombroses pallisses per ser fill de revolucionaris.